Laula, com el pupitre, la pissarra i fins i tot el guix, són elements tangibles i comuns encara a la majoria de sistemes educatius. Dalguna manera sha de canalitzar la informació i shan dorganitzar els grups humans per a laprenentatge reglat, i aquesta convenció en les formes i els rituals ha perdurat en el curs dels segles. Però laula també pot ésser entesa com la metàfora dun ensenyament excessivament vertical, compartimentat, tancat en ell mateix i gosaríem afirmar que sovint gairebé prescindible, una vegada superat lexamen que corona cada etapa lectiva. Lautor sha passat la vida fent classes de literatura en diferents llocs dels Països Catalans i sota tots els governs possibles des de l'anomenada transició ençà. Però també ha tingut un paper destacat en lactivisme cultural: ha fet teatre, recitals de poesia, crítica, traducció i una obra literària i pedagògica considerables. Tot plegat, en el seu cas, constitueix la base duna reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, danar «contra les aules», contra la metàfora, i a favor duns altres temps amb uns altres actors i potser en uns espais diferents.